Un matí, calurós, d’estiu, els nins tenen vacances, uns són a les platges, altres són a un hospital, malgrat porten camisetes lluentes de colors florescents, esperen l’angunia d’una picada, ella fa dies que ho sap i té por, etra en pànic, no sent lam are dient-li, serà ràpid, nopassis pena, la infermera també li diu, però ella no ho sent, té por, té p+anic, amb la seva camiseta lluenta de colorsd’estiu, té por.Lap unxen i larepunxen, però fa tan mal que es posa rígida i la sang no brolla, brolles llàgrimes, però res més.
Quatre picades conta Toríbia, i quatre vagesel cor fa «ouch»,però ei! Si tenc l’anell màgic, de NIÑA VALIENTE, la nina em mira, deixa de plorar, agáfa’l, és poderós, un anell lluent que fa llums i brilla com la teva camiseta i les teves sabates d’estiu, la mare li posa, ella el mira, respira, profundament, es calma, el seu anell l’ha feta vaenta, poderosa i mentre miram l’anell la infermera com si des tractés d’una superguerrera més, punxa aviat i treu tres pots ben plens tan r+apidament que nin ens adonem! Que bé!!! La infermera ens mostra la seva pell de gallina mentre diu: los pallassos són mágicos; como el anillo, la mare està ben agraida, la nina més. Matins com aquests son els que defineixen Sonrisa Médica, tan petit, tan íntim, tan important.
Toribia 🤡
