Ens hem quedat embadalits. De les llumetes que el dit de Sion fa volar, tu ets tan petit i no entens gaire, però elles et fan somiar. Mires al voltant i la nostra presència t’encanta, mentre jo acompanyo l’instant amb música, les infermeres fan la seva feina i la mare contempla les teves llums, les dels teus ulls.
Sion fa el bufó, però tu segueixes fascinat amb les llumetes, la música i els ocells que volen damunt nostre. És matí prest, el sol es desperta tímidament, fa fred fora i tot l’entorn ens envolta com un conte de fades o una pel·lícula d’aquelles de manteta i sofà.
Ets tan petit que t’han vestit com un conillet, tot ha passat tan ràpid que ni ens n’hem adonat. Ens acomiadem amb somriures i l’equip sanitari que ens estima tant ens aplaudeix. A tu et diem adéu, petit conillet, ens trobarem al bosc quan el fred s’hagi anat.
Toribia Molécula 🤡
