Hospital de Dia d’adults Aspirino i Caragola.
La sala d’espera és ben plena. És un servei d’aquests que considerem feixucs, hi ha molt de dolor i la gent n’és conscient, començar sempre ens és difícil, poc poc van canviant el rostre. Una bonica cançó, una bona broma… I ens agraeixen en acabar amb un sonor aplaudiment, que ens resona en el coret com una gran cariçia i ens dona força per segui. Entrem a la sala, les reaccions son diverses, la que pas a detallar ens va sorprendre i va ser una lliçó. El pacient ens veu amb bons ulls, Aspirino li demana: “una cançoneta?” si a mi m’agrada molt tot això, jo he fet 15 anys de ball de saló amb la meva dona. Caragola.- “Aspirino porfiii, toca una cançó d’aquestes tan guapes que te saps, una que jo pugui ballar” . Comença a sonar el Cha cha cha Caragola sense escola, però amb ganes i alegria comença a ballar, de sobte es padrí s’aixeca i agafa la Caragola per la cintura i la desplaça per l’espai fent una hermosa parella de ball. El personal els mira així com altres pacients ell se emociona i acabat el ball seu orgullós.
Caragola 🤡
