Increíble ballar amb tu, sense adonar-me’n, com qui es perd en un camí d’un bosc per l’olor de les flors i no mira enrere, i de sobte es troba en un immens jardí ple de flors i papallones.
Això va ser ballar amb tu, i l’hospital no era un hospital, i jo no era jo, ni tu eres tu; només érem dues papallones en un jardí, flotant per damunt de l’herba fresca, encara mig mullada per la pluja del dia anterior.
I els focus no eren focus, era el sol, que escalfava les nostres galtes mentre em miraves amb aquella cara de nena petita i el teu jersei rosa. I jo et mirava, i ens foníem amb aquell sol i aquell paisatge.
Quin plaer compartir aquest ball amb tu, que s’ha quedat gravat a l’ànima. Gràcies, petita.
Toribia Molécula🤡
