Al passar pel passadís, veiem una dona asseguda a terra, plorant. Continuem caminant, però la neurona fa una volta. El cor en fa una altra. Na Botiquina retrocedeix delicadament i li posa una mà a l’espatlla, li demana permís i, quan la dona accepta de seguida, l’envolta amb els braços i li dóna una abraçada.
La dona, entre brams i ara també rialles, ens agraeix la companyia i la tendresa. Fem una abraçada bonica i tendra. És un moment preciós.
Supervisora Botiquina 🤡
