«Ens troben a faltar
Ens troben a faltar, algunes i alguns, que sĂłn allĂ , aquĂ i allĂ , quan nosaltres els pallassos, no podem estar.
SĂłn infermeres, infermers, doctores i doctors, que veuen nins plorar, quan nosaltres el pallassos, no podem estar.
L’altre dia al camerĂ, en posar-me el nassarrĂ,
ella m’ho va dir, quina pena que els pallassos,no sigueu sempre aquĂ.
Era el Doctor de les al·lĂšrgies, que tambĂ© li va dir, tant de bĂČ que quan hi ha nins aquĂ, ells sempre poguessin venir.
No hi podem anar sempre, no som omnipresents, voldriem venir cada dia, perĂČ mentre penseu aixĂ i parleu de nosaltres, sempre ens tendreu aquĂ.
Grà cies per dir-ho aixà i que sempre el somriure»
Toribia MolĂšcula đ€Ą