Us he de confessar que jo, abans de Proveta, sempre havia volgut ser bombera, entre altres coses (astronauta, marinera, equilibrista…). I l’altre dia, a l’Hospital de Manacor, vaig descobrir que el meu somni s’havia fet realitat. Gairebé… Quan na Microscopina i jo érem a planta de pediatria, ens vàrem fixar que hi havia un cotxe de bombers ben aparcat. Es veu que fa temps que hi era, però no ens hi havíem fixat mai… I vàrem pensar… “i els bombers i les bomberes… on són?” De sobte, vàrem sentir el que semblava un plor d’infant que venia de lluny. Això ens va fer aturar de cop, per afinar bé l’oïda i assegurar-nos que, efectivament, això era: un plor d’infant ben menut, de pocs dies.
Sense pensar-ho ni un segon vàrem deixar guiar-nos per ell fins que arribàrem a una habitació. Tocàrem suaument a la porta, l’obrírem i, efectivament, dedins hi havia una mare que sostenia en braços un bebè de pocs dies que plorava desconsoladament. Ella ens va somriure i convidar a entrar. Noltros, des de fora, començàrem a fer una musiqueta i ens hi anàrem acostant una miqueta més. A poc a poc, el plor es va anar apagant i el menut començà a badallar fins a quedar ben adormit.
Quan ens n’anàvem d’allà, vàrem dir: “de vegades, ho som, com les bomberes, però apagant plors!”
Proveta 🤡