Un dia a Manacor, passejant, pas a pas,
vaig entrar a la teva habitació, tu no sabies molt bé qui era jo,
jo tampoc tenia gaire clar qui eres tu,
però entre balls i cançons ens entenguérem.
Després vaig veure clarament que tu,
en el teu espai de temps i vida adulta
podies ser qualsevol cosa: pilota, empresària,
jutgessa, metgessa, xef o màster xef!
I la brillantor del teu futur va enlluernar els teus ulls,
i també els de la teva mare, que ens mirava perplexa al costat.
També allargares el teu cos, com si volguessis ser més alta,
i jo em vaig emocionar, perquè totes les possibilitats eren teves,
i tu ho tenies clar, molt molt clar.
Vaig partir, no sense xocar-me contra la porta dels nervis que duia,
de l’emoció de veure’t emocionada.
I esper que qualque dia,
et trobi en aquest món futur,
on siguis qui has volgut ser sempre.
Toribia Molécula