Això va ocórrer un día d’Abril,  i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres . La veritat és que sempre hi ha moments especials, sigui per les connexions amb els infants, la mirada d’agraïment dels pares, el suport la col·laboració amb els professionals…

La doctora pastilla i jo ens vam trobar en una situació excepcional. Mai, anteriorment havíem viscut alguna cosa semblant.

Com la majoria de vegades, fèiem la ruta regular. Un cop acabat els serveis especialitzats amb nens, comencem amb els serveis d’adults. Una de les plantes era trauma. Hem entrat a la planta com quasi sempre; música d’acordió amb la súper Tirititona, bromes i un xic d’escandalera mentre ens dirigíem el control d’infermeria a buscar el personal que ens podria fer la transmissió de la planta.

Un cop tenim el número de les habitacions que podem entrar, noms, i una mica d’informació de la situació del malalt, ens tornem a dirigir el passadís per cercar les habitacions.

Em crida l’atenció una senyora que està al passadís, a l’entrada d’una habitació. La veig diverses vegades entrar i sortir de les habitacions. Té els ulls plorosos, però no ens perd la mirada. No hi ha expressió de rebuig,més aviat d’interés.

Després d’haver estat en tres o quatre habitacions, la senyora ve cap a nosaltres, ens diu que ens ha estat observant i admira la nostra feina:

«Us puc demanar un favor» ens diu; «tinc la meva que està a punt de morir, li queden hores i m’agradaria que els seus últims moments sentís música, li transmetéssiu la vostra alegria i poguéssim estar junts a l’habitació. Què voleu entrar?»

Na pastilla i jo ens van mirar amb els ulls vidriosos de l’emoció del moment, agraïdes i admirades d’aquesta filla que tenia aquest gest tan valent i tan ple d’amor cap a la seva mare. Per tota la grandesa del moment que ens transmetia.

Vam acompanyar la filla a dins de l’habitació. Allà, hi havia la seva mare estirada amb els ulls tancats i un net que li tenia la mà agafada. Li van dedicar un parell de cançons de la seva època. La filla molt emocionada intentava acompanyar-nos cantant. La mare va fer alguna reacció com parpelleig, moure els peus al ritme de la música. La filla sorpresa de les respostes de la seva mare ens anava dient: «el que feu és molt important, sou pura vitamina per la vida!»

I jo li diria en aquesta filla tan valenta i a la mateixa vegada tan amorosa…. que l’experiència viscuda amb elles, ens ha quedat gravada al cor. I sííííí!, ens ha donat vitamines a tot l’equip de Sonrisa Mèdica per pensar que els esforços fets valen la pena.

Tiritotina 🤡