La menuda té sis anys, diagnosticada d’una malaltia que necessita tractament de manera periòdica. Tot ella és un sac de nervis, li plora enfadada a sa Mama, sap que per començar li hauran de treure sang. La personeta que habita la pallassa Caragola un cop escanejada la situació en breus segons es posa en acció. Saluda amb moviments exagerats aixecant els braços en l’aire i copejant la cama en retornar a la posició inicial, «ai fa mal això» tornant a repetir el moviment, per si no ha quedat clar, la menuda dibuixa un somriure.

Un tercer pic i aquest molt més fort «si et saludes més fort fa més mal» diu Caragola que torna un pic i un altre i la menuda va de rialla a riallades fins que Caragola decideix que ja no la saluda més. I entre veritat i rialles parlen del dolor i del bé que va bufar perquè tot quedi obert i l’agulla pugui passar sense fer mal.

Caragola presumeix de què ella ara ja no plora, de molt petita plorava molt fort. La infermera la bé a cercar per fer l’extracció, dintre ella l’emoció es contradiu està maça contenta per plorar, partim les tres fent la brometa, «es nota que ja és gran» li diu Caragola a sa Mare, la Mare sense que ho vegi la menuda fa Serra a Caragola que ara bé el moment tràgic, però la menuda per sorpresa de sa Mare aguanta el tipus com una campiona bufa quan a dit la professional i respira com Caragola el més tranquil·la que pot, ja està! Ho ha aconseguit, li ha estat molt més fàcil, menys dolorós.

La Mare flipa. Avui ha sigut el seu primer dia de ser gran. Gràcies per confiar.