«Bravo!» Quin filòsof era que deia que era impossible banyar-se en la mateixa aigua d’un riu…? És una reflexió que ens pot connectar amb al «carpe diem» i aquest idea del present, que sembla infinit però que és fugisser a l’hora. Depèn de com el pensem.

Avui, na Proveta i na Microscopina, hem trobat una nineta esperant per fer-li una prova a l’Hospital de Manacor, que tot d’una que ens ha vist s’ha entusiasmat. La cara, els gestos, l’energia gojosa que transmetia era viure en una festa. Nosaltres ens posam a fer música i ella, queda quieta i escolta. Però en haver cantat unes frases ja amolla un «bravo!», aplaudint i rient. Passen tres segons més de cançó i amolla un «bravo!», aplaudint i rient. En passen dos o tres més i amolla un «bravo!», aplaudint i rient. Ens encanta! Ens fa riure d’alegria aquest entusiasme seu, a totes les que som allà! Aquest viure l’emoció en un present absolut. A cada instant manifestava el seu entusiasme nou, perquè l’altre entusiasme de feia tres segons ja havia passat. Cada respiració era un nou impuls d’alegria i un nou batec per a expressar la joia d’aquell moment. Així va anar tota la cançó! Vàrem sentir «bravo!» de principi a fi. I va ser com una celebració de cada renovat instant plegades, mirant-nos, fent música, rient. Una celebració que no s’esgotava mai perquè a cada instant era nova…! Com aquella aigua. D’aquell riu. D’aquell filòsof.

Proveta & Microscopina 🤡