Ella intenta recordar, però no recorda…

Ella intenta contactar amb el seu cervell antic, alguna petita cosa que la faci recordar, però no recorda…

Obre els ulls i ens mira, li brillen.

Intenta recordar, ella canta…

Movent els llavis, de manera subtil, però només fa alguna cosa com: ba ba ba, perquè no recorda, però ho intenta.

Ens mira i els ulls s’obrin una mica més i brillen i em mira.

I jo no sé si recorda, però cantem i cantem. I ella mira fidelment al meus ulls, perquè alguna cosa creu recordar…

Sí, clar és cert, aquella cançó i la meva joventut, i quan ballava i cantava

i ara és allà sola, al llit d’un hospital, sola, algú que l’acompanya ens diu que mai ningú no la va a veure,

però nosaltres sí, nosaltres cantem amb ella, la mirem i l’estimem durant una estona, durant una cançó i ella recorda:

Que ballava, que l’estimaven i que l’estimen i que és única i que té un nom i una ànima

i que la vida ha estat bonica i que la música ens fa recordar i els pallassos ens fan riure, ens fan brillar els ulls.

Ella ens mira i sospira i canta alguna cosa com: ba ba ba.