Ens mirem als ulls.

Estem a la saleta d’extraccions de l’Hospital de Dia infantil de l’HUSE. Arriba un nin d’uns 4 anys amb qui hem connectat al box d’espera des de l’inici amb jocs i rialles. L’acompanya la seva mare. Però només arribar a la saleta es posa nerviós i en jeure a la llitera ja plora. En Pildorín i en Rico Bròcoli es miren i ja saben que no és la primera vegada que aquest nin ha passat per aquella experiència i no ha estat agradable per ell. El nin es rebel·la i no es vol deixar fer. Entre l’auxiliar i la mare l’immobilitzen i la infermera intenta trobar la vena per on han de subministrar-li el tractament que necessita. No hi ha manera ni a un braç ni a l’altre. Nosaltres, els pallassos, no tenim camp de visió del nin que crida sota el bloqueig. Ens mirem i optem per fer a cor una cançó ben dolça que relaxi el tens ambient però res. Tothom sua. Una titella i res. Uns mocadors de colors i res. Unes bombolles i res. Mil recursos i res. Ni vena ni relaxació.  De cop hi ha un canvi i la infermera ho intenta a la mà del nin i això deixa una finestreta per on, per fi, em trobo amb la mirada del nin desesperat. Mentre en Pildorín que ho veu continua amb una suau cançó miro als ulls del nin amb tot l’amor i comprensió que soc capaç i ell m’allarga el bracet. Sense deixat de mirar-nos als ulls li dono la maraca que estic utilitzant i l’agafa fent-la sonar. Llavors se sent la infermera dir –Ara! I flueix la via, i minva el dolor. Sense deixar de mirar-lo als ulls acabem l’operació mentre cantem al ritme del nin que ha deixat de plorar.

Mil i una tècniques de pallasso no poden res comparades amb la sincera mirada als ulls. No perdre-la és allò que manté el lligam. Estic aquí, amb tu, per tu. Tot acaba bé. Els pallassos ens mirem als ulls satisfets.