Un dia normal, un dia comú, però la teva mirada em travessa l’ànima.
Ens diuen què t’ha passat, que ja no podràs moure el cos ni parlar, i que estàs molt desorientat i trist.
Decidim entrar, sense saber com et trobarem ni com serem rebuts. Volem portar-te una estoneta de calor, alegria i proximitat. Entram i et veiem. El teu cosset estirat a un llit. I la teva mirada. Mirada de por, d’innocència en aquest cos tan adult. Però sobretot, mirada amiga. Cantem per tu i et sento a prop. M’agradaria dur-te de viatge.
Pujar-te a una góndola i remar per a tu en un viatge tranquil.
Et duria per un riu tranquil, rodejat de selva. Remaria també pel Mediterrani de Menorca i pels canals de Venècia, si t’agraden. Podríem també fer una paradeta en un llac en calma de la Selva Negra. Portant el moviment a la teva vida, passejant amb tu i gaudint de la natura tan preciosa que ens abraça. Que encara t’abraça.
Katrina