Avui he entrat a la sala de rehabilitació de Can Misses amb el nas vermell ben posat i la meva maleta plena de tonteries. Com sempre, buscava la nostra petita guerrera, aquella nina d’ulls desperts que ens esperava a la mateixa camilla. Però avui la seva camilla estava buida.
He girat el cap i l’he vista. De peu. Caminant pel passadís.
Els meus ulls s’han omplert de llàgrimes, d’aquelles que porten arcs de sant Martí després de la tempesta. He avançat amb el cor a punt d’explotar d’alegria, mentre ella somreia amb orgull. La terapeuta i els seus pares la miraven amb la mateixa emoció: després de tant esforç, ho estava aconseguint.
Nosaltres, amb les nostres bromes, cançons desafinades i jocs tontos, havíem estat part del seu camí. La vam veure caure, aixecar-se i ara… la veiem volar.
Avui he entès que el riure i la perseverança poden fer màgia. I que cada pas seu va ser també un regal per a nosaltres.
Doctora Pastilla
