Ventolina i Acetato són a l’Hospital Universitari de Son Espases. Ens topam amb l’anestesista més divertit de tot l’hospital. Ens estava cercant. Ens demana si el podem acompanyar. Tot i que anàvem a una altra banda, quan ens fan peticions tan especials, no ens hi podem negar. Així que cap a càrdio ens dirigim.
Allà hi ha un nin amb una tensió arterial molt elevada. Li han de fer diverses proves, però està molt inquiet, no es deixa i s’enfada.
Comença a copejar a tothom que li passa per davant. No sé què tenim els pallassos, ni què és el que veu quan ens mira, però, de cop, és com si tot s’atura. Els seus ulls queden fixats en nosaltres, com si res més existís.
Li cantam una cançó amb el seu nom, que per sort rima amb moltes paraules. En poc temps, tenim l’anestesista, la doctora, les dues infermeres i nosaltres cantant junts aquella cançó. Així es deixa fer totes les proves. No ens deixa de mirar i somriu. Es màgic.
El miracle: no ha fet falta posar-li anestèsia. Tots els professionals ens agraeixen l’ajuda. Una setmana després, fins i tot una de les infermeres ens diu que no s’ho creia, que amb aquell nin mai poden, que sempre han d’anestesiar-lo, i que amb nosaltres no ser necessari.
Nosaltres també els estam agraïts per posar-ho tot tan fàcil. Esper que A estigui bé i que ens tornin a cridar la pròxima vegada que ens necessitin. Ens encantaria tornar-lo a veure.
Valentina Ventolina
