Quan vam entrar a l’habitació, el vam veure dret, amb el seu barret de copa ben posat i un somriure d’emoció pura. Els seus peus ja marcaven el ritme, com si la música sonés només dins el seu cap. Era un cavaller elegant, d’aquells que porten l’alegria al cos i el swing a l’ànima.
De sobte, va començar a moure’s. Els seus passos eren àgils, precisos, com si la bata d’hospital fos un vestit de gala i l’habitació, una autèntica pista de ball. Ens vam mirar un instant, vam somriure i, sense dubtar-ho, ens vam llançar a seguir-li el ritme.
Girs, salts, rialles… Ell marcava els temps amb la seva veu en anglès, mentre nosaltres intentàvem no ensopegar amb les nostres pròpies sabates gegants. I, per uns segons, l’hospital va desaparèixer. Només quedava la música imaginària, el vaivé dels cossos i la rialla compartida.
Les infermeres es van asomar amb somriures còmplices. Un metge que passava va espetegar els dits al ritme del swing. No érem pallasses visitant un pacient. Érem ballarines en un gran espectacle, convidades d’honor d’aquell home que, per un instant, va oblidar els diagnòstics per ser només el que sempre havia estat: un ballarí.
Quan l’últim gir va acabar, ell va agafar aire i es va posar una mà al pit. Els seus ulls brillaven. Nosaltres també ens vam quedar en silenci un segon, sense necessitat de paraules.
Perquè en aquell moment vam entendre que la felicitat no sempre és una cosa que portem amb nosaltres. A vegades, és alguna cosa que ells ens regalen.
Doctora Pastilla
