Estem passant per les habitacions dels pacients oncològics d’infantil a l’Hospital Universitari Son Espases. Som el professor Síntesis i jo, en Pildorín, que sóc molt pillet i vaig amb monopatí.
A l’altre costat del passadís sentim una nena que crida i plora molt fort; és una petita amb una patologia neurològica severa i disfunció motora. Demanem permís per entrar i la mare ens el dóna; ens reben amb les portes obertes.
Quan la veiem cridar tant, immediatament cantem “Malaika”, a ella li agrada molt i deixa de cridar automàticament. De cop i volta es posa contenta i de tant en tant riu i mira la seva mare.
La mare també s’alegra de veure la reacció de la nena.
Nosaltres també ens alegrem de veure la seva transformació. Es queda súper tranquil·la i feliç. La mare ens ho agraeix, ens acomiadem i anem cap a una altra habitació. Ha estat un moment molt màgic…
Pildorín
