Entram a l’habitació amb el nostre millor somriure. La petita ens va mirar amb aquells ullets plens de por, agafadeta de la mà de la seva mare. Sabia que la duien a fer un TAC i que no li faria mal, però la por no sempre entén d’explicacions.
Vaig entrar a l’habitació i vaig dir:
—Hem arribat just a temps!
—El coet gairebé enlaira sense ella! va dir la doctora Risaura.
La nina va obrir uns ulls ben grossos i va demanar:
—Quin coet?
—El que et durà a l’espai! Però abans… hem de preparar l’enlairament…
Ens hi acostam i començam a cantar suaument:
Cluca els ulls, anirem volant,
en un gran coet que està a punt de enlairar-se…
Mentre la llitera avançava pel passadís, seguírem cantant. La seva respiració es va fer més lenta. La seva maneta, que abans tremolava, es va relaxar.
Dorm tranquil·leta, tot està bé,
quan despertis, aquí hi seré. Quan arribàrem a la sala del TAC, ja dormia. Risaura i jo ens miràrem, somriguérem i sortírem de puntetes.
Doctora Pastilla
