Que bonic és sentir que tots estem una miqueta bojos. Jo estic una miqueta boja, tu estàs una miqueta boig, ella està una miqueta boja, i ell ja es tornarà boig. A vegades, les transmissions de l’hospital ens porten notícies que poden semblar molt boges, però aquestes “bogeries” sovint són tan gratificants que un podria passar tot el dia en aquesta habitació.
Altres vegades, ens avisen que algú no està bé, però aquí entra la màgia: aconseguim canviar-ho tot amb riures, jocs i cançons, transformant l’ambient de manera tan profunda que fins als infermers queden sorpresos.
També acompanyem processos delicats, on a vegades el personal ens diu que és millor no entrar, però és la mateixa família qui ens demana que siguem allí. Estem en diferents moments de l’hospital; no sempre estem per a fer riure o cantar. Sovint, també estem per a escoltar o per a portar a la persona a un record que li porti amor, pau i harmonia en moments tan difícils.
Que bonic és quan algú et veu pels passadissos i et diu: “Aiii! Sou el millor que té aquest hospital! Us veig i m’alegreu el dia!” Cadascun d’aquests comentaris fa que la nostra labor sigui cada vegada més significativa, i ens motiva a continuar intentant-ho cada dia, a millorar i a estar a l’altura.
Com sempre, un superpetó.
Dra. Pastilla