Una gran sort la meva, la d’en Sion Camilla, de passejar per l’hospital de Manacor i topar-me amb el meravellós Tomeu Penya.
No podia desaprofitar aquella ocasió única! Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig acostar a ell amb tota la meva elegància pallassil, vaig agafar aire i, amb la veu més melòdica que em permetia el nas vermell, li vaig cantar una cançoneta romàntica.
Ell, entre sorprès i divertit, va riure i va tremolar, no sé si d’emoció o perquè la meva entonació era massa… original. Però el millor de tot és que no es va quedar de braços plegats! En Tomeu, amb el seu esperit de gran artista, em va fer les segones veus, i no unes qualssevol, sinó de primera divisió!
Per un instant, l’hospital es va convertir en un escenari màgic on la música i l’humor es donaven la mà. Pacients, infermeres i metges ens miraven amb sorpresa i rialles, alguns fins i tot es van atrevir a acompanyar-nos amb aplaudiments.
Aquell dia vaig aprendre que la música uneix ànimes i que, fins i tot en els passadissos d’un hospital, pot sorgir una actuació improvisada plena d’alegria. I qui sap… potser la pròxima vegada que ens trobem, ens atrevirem amb un duet més llarg!
Sion Camilla
