Poesia
–
No hi ha una ànima per l’espai
i després s’anima com mai.
A la Zeladora Caragola
li surt música per la gola.
Jo tot solet portava l’ukelele
i a mi, pobret, m’ha pegat un “telele”.
Cantàvem, rèiem, fèiem cantar i riure
a una senyora valenta, somrient i lliure.
Ha entrat, molt xalesta, la infermera
i ens ha convidat a quedar a l’espera.
És clar que sí!
Per això som aquí!
Jo, que n’he vistes de tots colors
no m’esperava una imatge de flors.
Tampoc un camp de blat
amb papallones volant.
Se’ns ha destapat la delicada ferida
fruït de les males passades de la vida.
El meu cap ha començat a rodar en rodó
i ja no sabia si venia un re, un fa o un do.
He tornat a recuperar l’alè i el re
quan l’ha senyora m’ha tirat un bes.
–