Hola!
Som en Pildorín Anestesio Positorio, però els meus amics em diuen Pildorín, o mes petitet, Pi.
Aquesta nova aventura que vos vull contar és amb na Valentina Ventolina (que va a “donde le lleve el viento” con su molinillo) a l’Hospital Universitari Son Espases.
Tocam suaument, ja que és l’hora de la siesta per a alguns. Tocam a una porta: toc toc! Som els pallassos! Entrau, entrau! Ens contesta una veueta des del llit. És una nina de 9 anys que avui ens espera amb molta il·lusió. Passa tu primer, no primer tu, no millor passa tu primer, bé, idó pas jo! Saps què? pasaré primer jo, d’acord! A la fi com hem quedat? Rialles i més rialles i passam els dos a l’hora. La nina té ganes de riure i nosaltres de que rigui, la coneixem de fa temps i darrerament ha estat fluixeta i no tenia ganes de veure a ningú… Però avui estam molt contents de veure-la tan animada.
Una vegada dins amb la porta tancada passen coses màgiques, na Valentina canta i balla d’una forma molt divertida, fent voltes mentre Pildorín toca la guitarreta. Musicalment sona molt bé, dues veus que contrasten i empasten. Avui ens acompanyen uns “duendecillos” que fan que tot vagi rodat i tenim piles. La nina s’incorpora al llit, el pare s’aixeca de la butaca, cantam el “parapapa” amb la lletra “tenc un sentiment”, ella gaudeix i el seu somriure està tot el temps a la seva cara, i els seus ulls, feliços. Nosaltres donam tot el carinyo que tenim dins una capseta. Surt una impro súper divertida, Valentina pega “catxiporrazos” a Pildorín amb un braç gros taronja del sofà, jugam i jugam, feim un joc de màgia, la nina ho demana i sortim en persecució cantant la mateixa cançó. La porta es tanca i sentim el pare i la nina riure de lo lindo mentre comenten el que ha passat.
Nosaltres continuam la ruta. Deu minuts més tard, passam per davant l’habitació i ens veu. Té la porta mig oberta. Payasos! payasos! La dolçor de la seva veu ens convida a passar de nou, entram cantant i xocant amb tot, el pare diu: ¡vaya trastos! El pare treu un xoriço de la gelera i ens convida a menjar, “peaso xoriço” (ara no parlo de política). En treu un altre encara més gros: ¿No queréis? “Muchas gracias, pero en horas de servicio no bebemos”. Els torna a entrar a la gelera. Nosaltres flipam, se’ns cau la baba per dedins a punt de provar un tros d’allò. Cantam una altra cançó: “Dentro de mí”. La presentam i quan acaba partim tot d’una, montats dins un tren de fantasia, fent el típic renou de tren antic. Ella rient ens diu adéu amb la mà, shu shuuu! shu shuuuu!… Partim mirant el seu somriure…