Arriba a l’Hospital de Dia Pediàtric una jove mare amb la seva filleta en braços. La du ben tapada amb una manta. Ja les havia vist a la sala d’espera. Bé, a la nina no, tan tapada com està. Al Dr. Bròcoli li agrada visitar la sala d’espera abans de començar, així coneix als que hi són i d’alguna manera els diu que serà amb ells quan entrin al tractament. Fan passar a la jove mare i el seu farcell de filla (sé que és una nina pel nom) a un box mentre les infermeres preparen la medicació. Des de lluny, amb respecte, saludo, i la mare em convida, amb els ulls i un somriure, a acostar-me a elles. Veig llavors que la nina, de 6 anys, pateix una malaltia rara que li ha provocat dependència absoluta. A Enric li cau l’ànima en terra, desolat. Però el Dr. Bròcoli, entendrit i tècnic, enceta la música d’una cançoneta nord africana que va aprendre, per ambientar. La nina no hi veu, no parla, em diu la mare. Com també vaig aprendre, aquest nins només es comuniquen amb el tacte i els sons. Entre la mare, que l’acarona constantment; en Bròcoli, que canta una cançó infantil marroquina que va estudiar, mesclada amb sons guturals que imiten els sons intrauterins, cor i fluïts, que li van ensenyar que era molt relaxant per nins petits; i l’eficàcia de l’equip sanitari, fem que la nina senti l’experiència una mica millor.
Em vaig sentir molt a prop de l’equip sanitari. En aquest cas no valen les sensacions i els sentiments. Si t’hi deixes endur quedes pertorbat per fer la feina. Només val la tècnica, la millor, la més depurada. Aprendre i més aprendre, formar-se, investigar, posar en pràctica, corregir, adaptar, i tornar a aprendre. Permanentment i constantment.
Salut!