Siòn Camilla. Siòn, el de Resepsiòn.
Fa 5 anys que vaig dur la meva filla petita a Extraccions de Son Llàtzer.
Eren les proves pròpies i necessàries per a una propera intervenció quirúrgica al mateix hospital.
Criden el seu nom.
Ella està contenta, distreta, riallera. Tot molt propi d’una nineta d’un any.
S’estranya de l’espai on hem entrat. Blanc, higiènic i pulcre.
Hi ha una camilla.
La veterana infermera fa la seva feina amb una naturalitat inusual als meus ulls de pare espantat tot sabent el que vendrà.
– Posa’t a l’atre costat, papà! I agafa-la de la maneta.
La punxen i li treuen sang.
Ella plora.
Jo, de manera incontrolada, començ a plorar també.
– I plores més tu que la nina!
– Duim un any molt dolent, i tot lo dolent li passa a ella. I avui me n’he adonat.
Em tranquil·litzen.
Em donen aigua.
Em venen a veure més infermeres.
Es veu que m’han reconegut de la tele, del teatre o per la meva comèdia sincera.
– És a la camilla! No sè quin dels dos ha plorat més!
Un any i mig més tard tornava entrar per aquella porta i em trobava, cara a cara, amb la camilla llagrimera.
– En un “sillón”?
– No, que som en Siòn!
– I la camilla?
– Idò, serà el meu llinatge.