El matí està sent dur i també satisfactori per la transformació al nostre pas. Hi ha molta de gent amb cara de pena, sobretot gent major.
Amb el company aconseguim en tot moment estar al servei de qui ho necessita. Hem tret brillantor a molt de cors i també a alguns ulls que miraven la situació. Hem vist brillar. Molt bons moments per fer bitàcoles preciosos, però destacaré el de dues padrinetes…
Estem fent cançó pel passadís de mèdica 3, una infermera, ens demana d’entrar en una habitació que hi ha dues padrines soles i molt tristes, quan entrem una d’elles canvia l’expressió de la cara, però l’altre segueix submergida amb una tristor que pareix de molt endins. La nostra música i beneitures fa somriure la primera padrina però la segona segueix amb la mirada fixa a l’infinit, per segon cop em venen les bombolles al cap i per ser una senyora major les descart, no la vull ofendre, però ja el tercer cop i veient que no aconseguim moure-la, ni les beneitures ni les belles melodies, començ a bufar. Al principi pareix que no s’immuta, hi pos confiança i buf i buf i un caramull de bombolles surten, i ella molt però molt de petit va transformant la mirada, el seu somriure em posa la pell de gallina. És hora de partir, l’emoció és tanta, que Caragola sent de donar-los dues besades. S’emocionen, també n’Àtom vol besades i com dues nines en el conte d’Hamelin, si hagueren pogut, ens haguessin seguit. Des de les cadires amb un bon somriure ens enviaven besades i gràcies i més besades.
En sortir la infermera ens dona unes sentides gràcies. I nosaltres, ens anem emocionats i contents.