A una habitació de mèdica d’adults…
Només entrar, el pacient del primer llit fa un gest com si no volgués saber res de nosaltres. Anam cap al fons de l’habitació a veure l’altre pacient i la dona d’aquest senyor ingressat amb demència, en veure’ns arribar, ens diu “él no se entera”. Noltros diem “la música traspasa barreras inimaginables” i començam a cantar el porompompero. El pacient, tot i amb aspecte de no ser-hi del tot, feia moviments de boca, obria molt els ulls i intentava incorporar-se cap al so de la música. La dona s’anava sorprenent en augment… Però el colofó final ha estat en acabar la cançó, quan el senyor ha començat a aplaudir i la dona no donava crèdit! Súper emocionada i plorosa anava dient “¡Mira cómo aplaude!”. Ens han agraït tots els presents (també el primer pacient, qui ha anat interessant-se cada cop més per nosaltres, la música i les reaccions).
Aquest moment ple de màgia ha succeït i nosaltres, també emocionats, amb pell de gallina i ulls vidriosos, sortíem de l’habitació…
Idò sí, és cert, la música traspassa barreres inimaginables.
Salut!!!